L’Atlàntida

L’Atlàntida, poema èpic que obtingué un èxit esclatant i que ha estat traduït a nombrosos idiomes, és una de les obres més significatives de Jacint Verdaguer (1845-1902). A L’Atlàntida els veritables protagonistes són el cataclisme còsmic, el foc, la Terra esberlada. Hom l’ha denominada «poema geològic», car l’afany amb què Verdaguer s’admira davant les illes atlàntiques es tenyeix de l’emoció científica del geòleg. Segons Marià Manent, L’Atlàntida «seria una sumptuosa síntesi i un poema d’intenció cristiana centrat —com una nova versió ciclòpia del Paradís perdut— en la idea de la culpa, però bastit principalment amb carreus de la mitologia grega i les tradicions celtes, i coronat amb l’emoció renaixentista dels grans descobriments geogràfics». Però malgrat la gran imaginació i tota la riquesa dels materials, el mèrit més indiscutible del poema —com el de tota l’obra verdagueriana— n’és el llenguatge, que restitueix al català les possibilitats creadores i la categoria literària.